Unitat 1:El Cristianisme a l'edat antiga

Introducció: De les primeres comunitats cristianes a la religió de l'Imperi

Després de la mort i la resurrecció de Jesús, els deixebles comencen a viure en comunitats. El cristianisme és una religió minoritària dins l'Imperi Romà, però mica en mica comença a sortir de Jerualem i del Judaisme. Saule, un jueu que s'havia dedicat a perseguir els cristians en els primers temps, esdevindrà la figura clau en l'expansió del cristianisme arreu de l'Imperi.

En els primers anys després de la mort de Jesús, moltes persones coneixen la seva predicació i es fan seguidores de Saule ( Sant Pau ) i del Regne que ell predicava. Aquest canvi és degut a una experiència religiosa que els fa sentir Jesús enmig d'ells i els anima a formar comunitats.

En el capítol 2 del llibre dels Fets dels apòstols (Ac 2, 1-4) es narra la vinguda de l'Esperit Sant sobre els apòstols, reunits al mateix lloc on Jesús va celebrar l'últim sopar. El fet de la vinguda de l'Esperit Sant, conegut com la Pentacosta, empeny els apòstols a donar a conèixer arreu, des del testimoni i la predicació, la vida, la passió, la mort i la resurrecció de Jesucrist i la seva bona notícia.

1 Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. 2 De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. 3 Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. 4 Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.

Tot aquesta gent, que va creixent en nombre d'una manera espectacular, són la comunitat dels seguidors de Crist: els cristians.Els primers cristians s'esforçaven a viure l'ideal de vida proposat per Jesús de Natzaret. La novetat d'aquest nou estil de vida i la convicció amb què el practicaven van afavorir l'augment de creients. i la proliferació de comunitats cristianes. Així ens ho trobem escrit també en el llibre dels Fets dels apòstols (Ac 2, 42-47)

42 Tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. 43 Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, i la gent sentia un gran respecte. 44 Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; 45 venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. 46 Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. 47 Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació.

Els primers deixebles van veure clar que calia anunciar el missatge de la Bona Nova a totes les persones, independentment de la seva nacionalitat. Per això van començar a predicar-lo arreu de l'Imperi Romà, que es trobava ja en un moment de decadència religiosa, moral  i política.

Però aquest increment de seguidors també va comportar el recel i el rebuig de les autoritats romanes, que des de l'any 63 condemnaren el cristianisme i en perseguiren el seus membres.

Les primeres comunitats ocupen un lloc molt destacat en la història del cristianisme per la seva gran espontaneïtat i fidelitat al missatge de Jesús. Des de ben aviat es van anomenar a ells mateixos "Església", que prové del grec ekklesia, i que literalment vol dir "assemblea", la comunitat dels qui creuen.

En un principi, les comunitats s'organitzaven de manera espontània al voltant, dels apòstols que havien conegut Jesús ( Pere, Jaume...). Allà on no hi havia apòstols, la comunitat escollia ancians (literalment, preveres), que s'encarregaven de la litúrgia, conduïen la comunitat, tenien cura de la predicació... Els ajudaven els diaques, la responsabilitat dels quals era tenir cura dels pobres. En el cas que una comunitat o església particular tingués més d'un prevere, qui n'era responsable i cap de la comunitat rebia el nom de bisbe. Aquests càrrecs de prevere i els de bisbes, eren escollits lliurement per la comunitat. També és interessant saber que en els primers segles no es va considerar imprescindible el celibat per als serveis de prevere i bisbe.

A més hi havia grups de persones que volien seguir l'exemple de Jesús de manera radical i renunciaven a casar-se i a la vida en parella per posar-se al servei de la comunitat. Durant els tres primers segles, aquest grup de persones més exigents no vivien separats de la resta de la comunitat, no s'agrupaven de cap manera particular.

La vida de les comunitats girava a l'entorn de l'eucaristia (acció de gràcies). Es tractava de recordar en un sopar el darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles. Aquests àpats se celebraven els diumenges, abans que sortís el sol, i era el moment en què la comunitat es trobava, recordaven el missatge de Jesús i miraven de fer real l'arribada del Regne de Déu en les seves vides. Normalment es trobaven a casa d'algun dels membres de la comunitat que fos prou gran, tot i que a partir del segle tercer van començar a aparèixer temples, que més tard van rebre el nom d'esglésies, on es reunien per a les seves trobades.

També es coneixen els cementiris que els cristians van començar a construir per als seus difunts. A Roma, s'anomenaven catacumbes, i eren excavacions subterrànies construïdes en terrenys dels cristians.

Una altra cosa que va caracteritzar les comunitats cristianes des de ben aviat van ser les xarxes d'assistència a les vídues i als pobres a partir de les aportacions dels membres de la comunitat. Es coneix que, ja al S.III, 1.500 persones eren ateses per l'església de Roma.

La figura del que avui coneixem com a papa de Roma també va sorgir ben aviat. El fet era que en la primera comunitat de Jerusalem, el deixeble Pere tenia una certa preeminència sobre els altres deixebles. Amb els anys, la resta de deixebles exercien funcions de responsables (bisbes) de les comunitats respectives, i Pere, que finalment va acabar residint a Roma, tenia la responsabilitat de ser el bisbe amb més autoritat. Finalment, Pere va ser martiritzat a Roma, i aquesta primacia sobre la resta dels bisbes i la seu a Roma van quedar com a marca d'identitat dels seus successors. Val a dir que amb el temps la manera d'exercir el papat va variar molt i va ser sovint font de conflictes dins de l'Església. 

Activitat 1

1) Com era la  forma de vida dels Cristians de les primeres comunitats?

2) D'on prové la paraula Església i què significa?

3) Com s'organitzaven les primeres comunitats=

4) Quin nom reben a Roma els cementiris que  comencen a construir els primers Crsitians?

5) Com va sorgir la figura del Papa de Roma?

6) Quins valors creus que defensava Jesús de Natzaret segons el que has llegit?

7) Per què creus que era important la comunitat?

Des dels origens de les primeres comunitats es va utilitzar l'expressió pares de l'Església per fer referència als primers autors cristians ja que, com era costum de l'època, els mestres eren considerats pares. Amb el pas dels anys, sota aquest nom s'inclouen tant aquests primers autors que van conèixer i rebre ensenyaments directament per part dels deixebles com els autors posteriors, la saviesa i la santedat dels quals eren admirades per les comunitats. En el món antic es van formar dues grans escoles a l'entorn de les quals es concentrava la saviesa i l'estudi de la religió cristiana: l'escola cristiana d'Alexandria (escola d'Occident) i la d'Antioquia ( escola d'Orient). 

Els anys van passant, i mentre l'Imperi veu com els seus dies s'acaben, el cristianisme guanya cada dia més simpatitzants i va organitzant-se d'una manera més eficaç. Un fet històric importantíssim per a la història del cristianisme és l'edicte de Milà l'any 313, moment en què l'emperador de Roma, Constantí reconeix oficialment el cristianisme i en permet la pràctica en llibertat.

Els cristians van deixar d'amagar-se, van poder construir els temples on reunir-se, estudiar amb més llibertat, predicar... Aquesta situació encara va millorar més quan l'any 380 l'emperador Teodoci a trevés de l'edicte de Tessalònica va proclamar el cristianisme com la religió oficial de l'estat.

Aquestes mesures, en principi positives, van tenir, però, dues conseqüències negatives per al jove cristianisme. Una d'elles fou que les primeres comunitats, formades per poques persones, convençudes i profundament arrelades en el missatge de Crist, es veuen difuminades pel gran increment de nous seguidors del cristianisme, que ho són a causa de l'edicte polític i no de la seva decisió personal. L'altra gran conseqüència, que per a molts encara dura fins al present, prové del fet que l'església s'uneix amb el poder polític i això provoca en l'estructura jeràrquica de l'església un funcionament semblant al del poder civil. Això es pot veure pel poder que comencen a tenir els bisbes en aquesta nova etapa, en la qual s'assemblen més a petits prínceps o  ministres que a responsables de les comunitats.  O per la preocupació i gestió d'assumptes relacionats amb el poder i les riqueses, en comptes d'altres assumptes més evangèlics.  I per damunt de tot, aquest matrimoni amb la classe dirigent fa perdre a l'església part de la seva llibertat i autonomia. Destaquen en aquesta època les assemblees o concilis convocats per millorar l'organització de l'església i per clarificar les interpretacions errònies del missatge de Jesús o heretgies.

Activitat 2

a) Explica què és un concili i quin objectiu té.