Unitat 4: El cristianisme a l'edat contemporània
Introducció
Els segles XIX i XX estan marcats per una sèrie de canvis i transformacions que afecten profundament la societat i les persones. L'Església, en un principi, intenta resistir-se a aquests canvis, però al llarg del segle XX es va gestant un desig de transformacions profundes. Perquè l'Església sigui significativa a l'home i la dona del segle XX, cal impulsar-ne una renovació decidida. L'11 d'octubre de 1962 el papa Joan XXIII inaugura el concili Vaticà II. S'obren les finestres de l'Església als reptes dels homes i les dones de la modernitat.
Un fet marca l'inici d'aquesta nova època: la Revolució Francesa. Iniciada l'any 1789, va fer tremolar la societat, la religió, la política i el pensament tal i com havien existit fins aleshores. En algun moment s'arriba a l'extrem de voler esborrar qualsevol empremta del cristianisme del passat. Durant el temps de la Revolució Francesa, són executats 300 capellans que es neguen a jurar fidelitat a la constitució civil ( se'ls volia fer fidels al poder de França i no al del papa ) i més de 30.000 han de fugir a l'estranger. De les 200 abadies cistercenques que hi havia a França abans de la Revolució, en van quedar només les runes de 20. Les propietats de l'Església passen a mans de l'estat, es tanquen convents, esglésies... La Revolució Francesa és la punta visible de l'iceberg: arreu d'Europa i fins i tot d'Amèrica es produeixen fenòmens semblants.
Un cop acabada la revolució, l'Església busca restaurar l'ordre antic medieval que hi havia a Europa, i se signen pactes o concordats entre el Vaticà i els governants de cada país (segle XVIII). Però comencen ara dos segles de distanciament progressiu entre l'Església catòlica i la societat. Durant el segle XVIII s'imposen els ideals de la il·lustració I aquesta distància esdevé abismal al segle XIX amb la victòria del liberalisme.
Al segle XVIII, de la ma de la raó i la ciència, es començaran les grans revolucions de la ciència, la filosofia i la política. Ara es confia en la raó humana, i els seus descobriments sembla que no tenen límits. El pensament medieval es trenca, s'inicia una revolució científica i filosòfica que conduirà la vella Europa al que coneixem avui dia. La llum de la raó ( d'on prové la paraula Il·lustració) va il·luminar tots els racons del vell món enfosquit de supersticions i prejudicis medievals. La persona ja no depèn de cap autoritat externa que en marqui els límits ni la direcció.
La porta que es començava a obrir amb l'humanisme, s'obre ara de bat a bat amb el liberalisme: les persones són considerades lliures i iguals, i, a més a més, autònoms, és a dir desvinculats de Déu. Això tenia grans conseqüències personals, i també en la societat, ja que la religió cristiana ja no era el centre ni l'origen del sentit de la societat, ni del poder, ni del pensament. Ara cadascú, des de la seva llibertat, creu en allò que vol: els cristians són, a partir d'ara, un grup més dintre d'una societat de persones lliures.
Des de l'inici d'aquesta època, l'Església ha vist com la fe i la cultura emprenien camins diferents i s'anava produint la descristianització d'Europa i de la societat. Malgrat això, a finals del segle XIX va viure un moment de creixement i vitalitat molt grans: es produeix una gran propagació d'ordes ja existents com els benedictins, dominics o jesuïtes i n'apareixen de nous com els salesians de don Bosco.
El segle XIX també està marcat per grans transformacions socials. La Revolució Industrial i l'aparició d'un nou grup social, els anomenats proletariats urbans, donen peu a l'inici de les declaracions papals sobre les injustícies socials que es produïen amb el capitalisme liberal. És molt important el paper de Lleó XIII, que en les seves encícliques (escrits oficials ) criticava la deplorable situació d'esclavitud virtual de molts treballadors i fins i tot animava els catòlics a organitzar-se en sindicats. Des d'aquell moment, la crítica del papat al sistema capitalista sense fre, i les conseqüències que provoca, ha estat constant.
El segle XX a Europa està marcat pels totalitarismes. La Primera Guerra Mundial exclata el 1914, acaba en fals el 1918 en el tractat de Versalles, i esclata de nou, amb més força i violència l'any 1939. Aquesta guerra, que serà la Segona Guerra Mundial, marcada per una crueltat mai vista, duraria fins 1945. El món que surt d'aquesta guerra comença a assemblar-se al món actual: apareixen diversos països comunistes, que amb el pas del temps aniran desapareixent o suavitzant les seves postures. Europa perd el paper de lideratge mundial que passa als Estats Units, i els països del sud comencen a emergir i a desenvolupar-se políticament i econòmicament ( sempre de manera molt lenta i amb uns índexs de pobresa escandalosos per al món desenvolupat).
En aquest món que començava ja a configurar-se global, molt abans que estigués de moda el concepte de la globalització, trobem un dels grans moments de la història de l'Església: el concili Vaticà II, celebrat l'any 1962. La figura de Joan XXIII és clau per entendre el concili Vaticà II. Escollit papa a causa de la seva avançada edat, i pensant que es tractaria d'un papa de transició, esdevé un home clau, que va buscar ponts per superar l'abisme entre l'Església i la societat. Tres mesos després de ser escollit, va declarar la seva intenció de convocar un concili de tota l'Església davant de la sorpresa dels cardenals que estaven presents. Joan XXIII va ser el responsable de crear un clima obert, de diàleg i d'escolta que li va permetre assumir els valors positius de la societat moderna, com la participació, la democràcia, o la recerca de la pau i la solidaritat.
A fi de preparar bé els temes del concili, es va demanar una llista dels temes que es consideraven interessants als bisbes, els superiors d'ordes religiosos i universitats, que van enviar a Roma un total de 2.812 propostes. Aquests temes van ser dividits en deu comissions, que es van posar a treballar els temes coordinats pel mateix Joan XXIII.
Impulsat amb el tarannà valent, optimista i sempre amb sentit de l'humor de Joan XXIII, l'11 d'octubre del 1962, s'inicia el concili. S'hi van aplegar més de 2.000 bisbes d'arreu del món i centenars d'experts, a més de la presència de membres de set esglésies ortodoxes, de l'anglicana, de nou esglésies protestants. A més, cal destacar la gran novetat que tothom podia seguir els temes que es tractaven al concili. Això el va convertit en un concili del poble, no només de l'Església.
En el decurs de la celebració del concili va morir Joan XXIII. Aquest fet va tenir una repercussió excepcional, per l'estima que s'havia guanyat per part de tothom, i també va obrir incerteses sobre la continuitat del concili. Però el seu successor Pau VI va deixar ben clara la seva adhesió incondicional a la feina del concili en el seu discurs d'obertura de la segona sessió conciliar.
Podem dir que alguns dels grans guanys del concili van ser els següents:
- La possibilitat que els fidels assumissin un paper més actiu en la litúrgia, que ara podia utilitzar les llengües de cada país i deixar el llatí de banda.
- La introducció de la concepció de l'Església com a Poble de Déu, i no com a institució jeràrquica perfecta.
- L'obertura al diàleg i la reconciliació amb els altres cristians i la resta de religions.
- La declaració de la lliberat religiosa.
- L'obertura a la investigació bíblica.
Activitat 11
Contesta les preguntes:
a) Per què creus que el segle XX empeny l'Església a canviar?
b) Quin Papa va organitzar el Concili Vaticà II?
c) Quin creus que era l'objectiu que buscava aquest Papa a l'hora d'organitzar aquest concili?
d) Quin model d'Església va oferir el concili Vaticà II?
e) Quins van ser els grans guanys del concili?
f) Creus que l'Església actual està adaptada a l'època que vivim? Explica la teva resposta.
Després de l'Impuls del concili Vaticà II la preocupació de l'Església esdevé el desenvolupament integral de la persona humana, i a cada lloc aquesta reflexió s'orienta segons les realitats concretes dels homes i dones que hi viuen.
A Occident, l'Església recorda que la persona està per damunt de les coses materials. L'ésser humà només pot realitzar-se com a persona en la mesura que s'obre als altres.
Als països del sud, l'Església fa opció pels pobres. A l'Amèrica del sud neix la Teologia de l'alliberament.
En aquest punt destaquem dos moviments nous: la teologia de l'alliberament a l'Amèrica del Sud i la comunitat de Taizé a França.
Després de l'Impuls del concili Vaticà II la preocupació de l'Església esdevé el desenvolupament integral de la persona humana, i a cada lloc aquesta reflexió s'orienta segons les realitats concretes dels homes i dones que hi viuen.
A Occident, l'Església recorda que la persona està per damunt de les coses materials. L'ésser humà només pot realitzar-se com a persona en la mesura que s'obre als altres.
Als països del sud, l'Església fa opció pels pobres. A l'Amèrica del sud neix la Teologia de l'alliberament.
En aquest punt destaquem dos moviments nous: la teologia de l'alliberament a l'Amèrica del Sud i la comunitat de Taizé a França.
La teologia de l'alliberament
A l'Amèrica del Sud, tots els països que han estat sota la tutela d'Espanya i Portugal aconsegueixen la independència pels volts de l'any 1800 . Un segle i mig després, tenim un continent ple de dictadures militars, teledirigides moltes d'elles des de l'Amèrica del Nord, que arrosseguen la majoria del poble a una vida de pobresa i misèria, marcada per la por i per una violència inhumana.
L'Església d'aquell continent es fa una pregunta molt senzilla, però amb conseqüències molt grans: "Què diria i què faria Jesús si veiés aquesta situació?" La teologia mai no s'havia atrevit a fer aquesta reflexió fins al final. La resposta va ser també natural i senzilla, però les conseqüències encara duren avui en dia. Si Jesús veiés aquesta situació, el que faria és predicar el Regne als més pobres i oprimits, ja que Déu vol tornar l'alegria i la dignitat de ser persones a aquells que estan més "esclafats". Però Jesús no només va dur la Bona Notícia a aquells als qui els havien pres de manera injusta la dignitat de ser persones, sinó que denunciava les persones i les situacions que provocaven aquest mal. De fet, el van matar per aquest motiu. Aquesta resposta és el centre de l'anomenada teologia de l'alliberament, perquè és una teologia que no oblida les seves arrels: Jesús va venir per alliberar als pobres. L'Església s'ha de posar al costat dels pobres i denuncia aquells que els imposen l'esclavitud i l'explotació.
Aquest posicionament de fet va situar a l'Església al costat del poble, va provocar un immens moviment d'il·lusió i d'energia com alternativa en oposició al capitalisme. Van sorgir un gran nombre de comunitats de base, formades per gent senzilla i pobra, que s'havien sentit renéixer gràcies a la Bona Nova de l'evangeli. Es formaven grups de catequesi, es preparaven responsables per a les comunitats, es discutia en assemblea la vida, els projectes i les necessitats de la comunitat, tothom compartia la pobresa i mirava de fer-se escoltar...semblava un retorn a les primeres comunitats cristianes.
No obstant això, aquest moviment del poble no va complaure les classes dirigents i, en la majoria de casos, hi van respondrer de manera violenta. Alguns sacerdots van morir assassinats, com l'arquebisbe Óscar Romero (1980) i el teòleg i filòsof Ignacio Ellacuría (1989).
Al llarg dels darrers anys, l'església catòlica no sempre ha vist amb bons ulls aquest paper que jugaven els sacerdots partidaris de la teologia de l'alliberament. Els darrers representants més destacats d'aquest moviment han estat el teòleg jesuïta Jon Sobrino, el bisbe Pere Casaldàliga i el teòleg Leonardo Boff.
L'actuació del bisbe Pere Casaldàliga a la missió claretiana de Sao Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso, al Brasil, s'associa en tot moment al compromís i a la radicalitat. Casaldàliga, conegut com "dom Pedro" i seguidor de la teologia de l'alliberament és una de les personalitats més representatives de l'Església dels Pobres a Brasil, a l'Amèrica Llatina i al món sencer.
Activitat 12
Mira en aquest enllaç el video sobre aquest personatge.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/pere-casaldaliga-les-causes-i-la-vida-/video/4975611/
Després de veure el video contesta les següents preguntes:
a) Què creus que és el que fa que Pere Casaldàliga mai hagi volgut tornar de Sao Félix do Araguaia?
b) Explica amb les teves paraules què és la teologia de l'alliberament a partir del què has vist en aquest video.
c) Què t'agradaria destacar de la tasca de Pere Casaldàliga?
d) Com descriuries aquesta persona?
Una de les iniciatives més destacades actualment en l'àmbit de la vida monàstica és la comunitat monàstica de Taizé. En plena Segona Guerra Mundial, un jove suís de 25 anys es va instal·lar en un petit poblet amb l'objectiu de pregar per la pau entre els homes i la unió de les diferents Esglésies cristianes. El jove s'anomenava Roger Schutz, i en aquella petita casa acollia els qui fugien perseguits pels nazis, i es dedicava a la pregària. Aquesta comunitat es va anar consolidant com el primer orde religiós on hi havia religiosos anglicans, protestants i catòlics.
Aviat el seu estil senzill en la pregària i l'acollida en la comunitat congregà molts joves d'arreu d'Europa. En un lloc on hi ha tantes persones de tants països i llengües diferents, la litúrgia està molt simplificada i la música, amb cants molt breus i repetitius que ajuden a la meditació, ocupa un lloc central.
Les situacions d'extrema pobresa no van passar desapercebudes per als religiosos de Taizé, que van crear petites comunitats per alguns dels barris dels països més pobres del món. Actualment té uns 100 religiosos, i unes 100.000 persones de tot el món visiten cada any la comunitat de Taizé.)
Activitat 13
Una de les iniciatives més destacades actualment en l'àmbit de la vida monàstica és la comunitat monàstica de Taizé. En plena Segona Guerra Mundial, un jove suís de 25 anys es va instal·lar en un petit poblet amb l'objectiu de pregar per la pau entre els homes i la unió de les diferents Esglésies cristianes. El jove s'anomenava Roger Schutz, i en aquella petita casa acollia els qui fugien perseguits pels nazis, i es dedicava a la pregària. Aquesta comunitat es va anar consolidant com el primer orde religiós on hi havia religiosos anglicans, protestants i catòlics.
Aviat el seu estil senzill en la pregària i l'acollida en la comunitat congregà molts joves d'arreu d'Europa. En un lloc on hi ha tantes persones de tants països i llengües diferents, la litúrgia està molt simplificada i la música, amb cants molt breus i repetitius que ajuden a la meditació, ocupa un lloc central.
Les situacions d'extrema pobresa no van passar desapercebudes per als religiosos de Taizé, que van crear petites comunitats per alguns dels barris dels països més pobres del món. Actualment té uns 100 religiosos, i unes 100.000 persones de tot el món visiten cada any la comunitat de Taizé.)
Activitat 13
Mira aquest vídeo sobre la comunitat de Taizé i contesta les preguntes següents:
Taizé
a) On és Taizé?
b) Quin va ser el Fundador d'aquesta comunitat? Explica com va sorgir.
c) Quin tipus de trobades apareixen en el video? Descriu com és l'estada d'un jove a Taizé.
d) Per què creus que hi ha tants joves que van a Teizé cada any?
Actualitat
No és fàcil fer història del moment present, sense comptar amb la perspectiva del pas del temps, que sempre ens ajuda a col·locar les coses al seu lloc. En aquest punt sí que intentarem fer un petit resum de les presències més destacades de l'Església, i una valoració dels punts més febles que cal millorar.
Un dels aspectes més destacables de l'Església actual és la seva tasca assistencial en el tercer món i en el quart món. Aquesta proximitat i compromís amb les persones més pobres i necessitades és un dels aspectes en els quals l'Església es manté més fidel al missatge original de Jesús.
Val a dir, però, que en general a Occident l'Església i el seu missatge estan perdent importància entre la gent, més seduïts per recerques materials que per les espirituals. Alguns teòlegs pensen que aquest allunyament de la gent es podria reduir si l'Església canviés alguns aspectes.
El segle XXI, com tots els moments de la història, té els seus reptes per la vida de les persones L'Església, que sempre ha caminat al costat dels homes i les dones del seu temps, comparteix també alguns reptes:
a) Els pobres han de ser el centre de l'activitat de l'Església: Jesús buscava els més necessitats, pobres i oblidats per presentar-los la Bona Notícia del Regne. A vegades, "la impressió que donem sembla més la d'una Església dels rics que no la d'una Església dels pobres". L'Església no pot viure d'esquenes a tants i tants milions de persones que viuen en la més indigna pobresa, ni pot oblidar les injustícies que causen aquests problemes.
b) L'Església ha de posar l'accent en els membres de la comunitat, no en els seus responsables. El fet de tenir un càrrec dintre de l'Església ha de ser viscut com un servei, no com un desig de poder. La veu dels laic, la presència de les dones, ha de ser viscuda amb més naturalitat i democràcia dintre de l'Església, que d'aquesta manera s'assemblarà més a un "Poble de Déu" o comunitat dels seguidors de Jesús, que a una estructura piramidal.
A més, caldria fer un esforç de llenguatge per explicar amb paraules comprensibles per a la societat actual la doctrina que va ser escrita fa tants anys i que significa ben poc per a la gent.
c) L'altre gran assumpte que el cristianisme hauria de millorar és la divisió entre els cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... Pot ser que el senzill missatge d'aquell home de Natzaret sigui entès de tantes maneres possibles? O més aviat estem davant d'una qüestió més propera a qüestions polítiques i d'interessos?
Taizé
a) On és Taizé?
b) Quin va ser el Fundador d'aquesta comunitat? Explica com va sorgir.
c) Quin tipus de trobades apareixen en el video? Descriu com és l'estada d'un jove a Taizé.
d) Per què creus que hi ha tants joves que van a Teizé cada any?
Actualitat
No és fàcil fer història del moment present, sense comptar amb la perspectiva del pas del temps, que sempre ens ajuda a col·locar les coses al seu lloc. En aquest punt sí que intentarem fer un petit resum de les presències més destacades de l'Església, i una valoració dels punts més febles que cal millorar.
Un dels aspectes més destacables de l'Església actual és la seva tasca assistencial en el tercer món i en el quart món. Aquesta proximitat i compromís amb les persones més pobres i necessitades és un dels aspectes en els quals l'Església es manté més fidel al missatge original de Jesús.
Val a dir, però, que en general a Occident l'Església i el seu missatge estan perdent importància entre la gent, més seduïts per recerques materials que per les espirituals. Alguns teòlegs pensen que aquest allunyament de la gent es podria reduir si l'Església canviés alguns aspectes.
El segle XXI, com tots els moments de la història, té els seus reptes per la vida de les persones L'Església, que sempre ha caminat al costat dels homes i les dones del seu temps, comparteix també alguns reptes:
a) Els pobres han de ser el centre de l'activitat de l'Església: Jesús buscava els més necessitats, pobres i oblidats per presentar-los la Bona Notícia del Regne. A vegades, "la impressió que donem sembla més la d'una Església dels rics que no la d'una Església dels pobres". L'Església no pot viure d'esquenes a tants i tants milions de persones que viuen en la més indigna pobresa, ni pot oblidar les injustícies que causen aquests problemes.
b) L'Església ha de posar l'accent en els membres de la comunitat, no en els seus responsables. El fet de tenir un càrrec dintre de l'Església ha de ser viscut com un servei, no com un desig de poder. La veu dels laic, la presència de les dones, ha de ser viscuda amb més naturalitat i democràcia dintre de l'Església, que d'aquesta manera s'assemblarà més a un "Poble de Déu" o comunitat dels seguidors de Jesús, que a una estructura piramidal.
A més, caldria fer un esforç de llenguatge per explicar amb paraules comprensibles per a la societat actual la doctrina que va ser escrita fa tants anys i que significa ben poc per a la gent.
c) L'altre gran assumpte que el cristianisme hauria de millorar és la divisió entre els cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... Pot ser que el senzill missatge d'aquell home de Natzaret sigui entès de tantes maneres possibles? O més aviat estem davant d'una qüestió més propera a qüestions polítiques i d'interessos?
El Papa Francesc i l'encíclica Laudato Si
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada